Tot i ser un dels autors de ciència ficció , a priori, més complicats d’adaptar degut a les seves grans dosis de filosfia/penjada de drogues ( Qui sóc? On vaig? Nutella o Nocilla? ), Philip K. Dick ha tingut força sort amb els films que s’han basat en les seves obres. La formula més utilitzada ha sigut menguar el seu component més introspectiu per potenciar-ne la part aventurera, anclant-se moltes de les pel·lícules en gèneres com el thriller o l’acció. Però prou xerrameca, toca esmentar-les.
Blade runner (1982), de Ridley Scott.
Després de dirigir Alien, Scott, va decidir donar l’esquena a una adaptació de la novel·la Dune per aplicar-se en dur al cinema el relat “¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?”. Tot i ser un calvari tot plegat (es van escriure mil versions diferents del guió, baralles entre el repartiment, la productora li va donar l’esquena convertint-se en un fracàs) s’ha convertit en tot un film de culte. A destacar-ne el seu disseny de producció on per primera vegada es plantejava un futur brut, superpoblat i amb forta influència de la cultura asiàtica.
Desafio total (1990), de Paul Verhoeven.
Projecte personal d’Arnold Schwarzenegger, qui va convèncer als responsables de Carolco per dur-la a bon port amb ell com a cap de cartell. Però si una cosa hem de destacar és el treball de Verhoeven, qui barreja el sexe i la violència com només ell sap fer. A més, una banda sonora icònica i efectes especial artesans converteixen aquesta adaptació de “Podemos recordarlo por usted al por mayor” en un James Bond futurista que ha marcat a tota una generació.
Barjo (1992), de Jerome Boivin.
Producció francesa, que acabo de descobrir, que adapta “Confesiones de un artista de mierda”. Pel que es veu es tracta de la història d’un tipus anomenat Barjo que després de cremar casa seu per culpa d’un experiment fallit ha d’anar a viure a casa de la seva germana bessona i el seu marit. Té pinta de comèdia.
Asesinos cibernéticos (1995), de Christian Duguay.
Pel·lícula que emetien per Tele5 quasi tantes vegades com Pretty woman. Adapten un relat anomenat “Segunda variedad”, on un petit esquadró de l’exercit s’enfronta en un futur llunyà amb un grup de manades de robots que han evolucionat fins convertir-se en un perill per la raça humana. Molt dolenta, aviso.
El infiltrado (2002), Gary Fleder.
Films que en el seu moment va passar desapercebut però que està força bé. Ple de misteris i intriguis tracta sobre un científic en plena investigació per trobar una arma amb la qual combatre a un atac extraterrestre.
Minority report (2002), Steven Spielberg.
John Anderton dirigeix un grup policial encarregat d’aturar crims abans de que succeeixin. I com ho poden fer això? Doncs utilitzant a una singular raça d’humans capaços de predir el futur. Tot va de puta mare, però Anderton surt com a futur assassí en una de les prediccions i s’adona que alguna cosa falla. El paper de dolent l’interpreta Collin Farrell, però en un principi havia de ser Javier Bardem.
Això em sona 