L’slasher, la formula de l’èxit

El cinema de terror englova molts subgèneres. No és el mateix El sexto sentido que Killer Clowns, per exemple. Dins aquesta etiqueta podem trobar films on el jump scare intenta fer-nos saltar de la butaca amb espants sorgits del no res i amb un efecte de so ensordidor, d’altres que aposten per l’atmosfera, en ocasions tot és sang i fetge,…i el gènere del que vinc a parlar avui englova tot això i més: slasher.

Decidir quin és el primer slasher de la història és complicat. Els seus precursos segurament són Psicosis o Demencia 13 o els primers giallos; però la primera que realment marca les bases i es converteix en un referent és sense gaires dubtes La noche de Halloween, del mestre John Carpenter. Allà ens expliquen la història d’un pertorbat emmascarat que aprofita la festivitat per assassinar mainaderes passant desapercebut.

L’èxit de la producció, ben modesta, animà a la indústria a seguir els seus passos imitant-ne l’esquema per explotar el concepte. No van ser poques les que ho van intentar. Amb una inversió mínima, sense cares conegudes i un xic de sang i alguna sina, els adolescents omplien les sales tingués més o menys qualitat la proposta. D’aquí un reguitzell com: Black christmas, Viernes 13, Prom night, Un San Valentín Sangriento,… entre moltes altres.

Sense voler es va anar marcat una sèrie de pautes a seguir que van acabar delimitant què era un slasher i què no. Algunes d’aquestes peculiaritats eren:

  • Emmarcades dins una data assenyalada.
  • Un assassí amb problemes en el passat, ànims de venjança, emmascarat i armat.
  • Repartiment adolescent i amb protagonista femenina.

Amb l’explosió dels videoclubs el gènere visqué una edat daurada. Les pel·lícules amb més èxit s’allargarem a base de seqüeles i les productores independents apostaren pel gènere pel seu baix cost i fàcil rendibilitat. A més el seu abús provoca algunes mutacions per desmarcar-se dels seus antecessors incorporant a vegades elements fantàstics, augmentant l’edat dels protagonistes o obviant qualsevol tipus de festivitat.

Als 90s el gènere arribà esgotat. Les franquícies ja no donaven més de sí i en ocasions les noves entregues tenien un pressupost irrisori i a més s’estrenaven directament als prestatges del videoclub. Però apareixé Kevin Williamson, un guionista que amb dos títols donà una nova embranzida a l’slasher: Scream i Sé lo que hicísteis el último verano. Amb pressupostos ajustats, menys sang i joves actors sorgits de la televisió una nova generació s’interessà per la proposta. La indústria aprofità per explotar-ho a fons i quan no hi havia més idees noves s’aprofità per remakejar les franquícies inicials. Roda el món i torna al Born.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s