La dècada dels 70s va forjar un seguit de talents darrera la càmera dels quals encara ara se’n parla. Directors com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Brian DePalma, George Lucas o Steven Spielberg, en són un bon exemple. Aquests, no sols van fer clàssics immortals del setè art, a més van revolucionar la industria de Holywood. Però a banda d’ells també va haver-hi altres noms que tot i aconseguir diversos èxits i el respecte de crítica i públic del moment no formen part de l’imaginari col·lectiu. Avildsen és un d’ells.
Fou l’any 2017 quan es va estrenar un documental dedicat a repassar la figura del responsable de dos sleepers agermanats on la persistència, l’esforç i un parell de temes musicals van atrapar milions d’espectadors: Rocky (1976) i The Karate Kid (1984). Dos films on els esports de contacte no són més que una excusa per explicar històries molt més profundes, allò que realment motivava al seu director.
Fill d’un família benestant aviat decidí abandonar totes les seves comoditats per llançar-se als braços de l’art; el cinema concretament. Després d’anys gravant curts amb pressupostos escassos saltà a la palestra amb el film independent Joe (1970). L’èxit li obrí les portes de Hollywood i treballà amb actors com reconeguts com Marlon Brando, Jack Lemmon o George C. Scott entre d’altres. Tot hi emportar-se els aplaudiments dels crítics no acabava de fer-se un nom. Però el projecte personal d’un jove actor italoamericà ho canvià tot per sempre. Sylvester Stallone decidí protagonitzar el guió que ell mateix havia escrit i Avildsen cregué en ell, i amb un pressupost escàs però molta inventiva aconseguí acumular cues davant les portes dels cinemes i emportar-se 3 Òscars. Dos projectes fracassats després, el seu director, rebé un guió que semblava una mera explotació del seu èxit però amb un adolescent com a protagonista i canviant la boxa pel karate. Quan qualsevol altre hagués rebutjat la proposta per orgull ell decidí tirar-ho endavant sabent que hi havia molt més del que es podia esperar per rascar. Un nou èxit que el lligà amb dues seqüeles més.
El director morí en silenci, quan ja poca gent es recordava d’ell. Però sí d’algunes de les seves obres. Aquest artesà dins la indústria va ser capaç d’utilitzar el drama com a arma per atrapar a milions de persones amb missatges positius, farcits d’esperança i plasmant en imatges el somni americà. Darrera les seves pel·lícules més populars s’hi troben històries plenes d’ànima, amb personatges amb flequeses i un fons més enllà del previsible. No serà mai un nom imprescindible a les escoles de cinema, però sí a molts cors.
Això em sona 