Ens ha fet molt il·lusió rebre aquesta col·laboració de l’Anna Mera que s’ha currat dos grans crítiques sobre les pelis que tractem aquesta setmana. Val molt la pena llegir-les però avisem que trobareu molts spoilers.
Bé… suposo que si t’agraden les pelis d’acció que tiren un cop i un altre cop de clixés amb aquestes deus gaudir bastant: acció i de la bona, més espectacular a la de l’Emmerich encara que personalment els combats cos a cos de la d’en Fuqua m’han agradat bastant més ( i la sang… aquelles esquitxades tan boniques de sang…), doncs això, que si vols estar menjant crispetes al só de míssils, metralladores, pistoles, pistoles amb silenciador, granades, helicòpters abatuts, avions abatuts, persecucions amb avions, persecucions amb cotxes (i eps! Sense sortir de la Casa Blanca que per això hi ha el jardinet amb la piscina o, per variar, la font… ), vaixelles trencant-se, finestres petant, flames enormes, crits de gent, etc, etc… mentre veus com la gent cauen com mosques davant teu i l’heroi de torn corrent d’un costat a l’altre de la Casa Blanca… si això és el que vols, doncs, aquestes pelis no et fallaran… si busques una mica més enllà… bé… tindràs problemes.
Perquè tant una com l’altre cruixeixen i molt argumentativament. A White House Down hi regna el caos, i el que és pitjor, el caos simplista… amb diàlegs que em fan pensar si no estic veient “Salva la Casa Blanca como puedas”. Sé que és una peli de l’Emmerich i que a aquestes alçades hauria d’estar curada d’espants però no és normal amb la fruïció amb que aquest tiu es carrega la Casa Blanca, fa que et pensis que el president està mort unes tres vegades mínim, es carrega l’Air Force One amb el President en funcions a bord, crema i estripa banderes americanes, … per acte seguit fer una escena de patriotisme vergonyant amb la nena “filladelprotagonista” onejant la bandera que hi ha al despatx oval davant de tot el món per dir que han recuperat la Casa Blanca. La mateixa nena que ha revelat la identitat dels terroristes pujant-ne un vídeo al Youtube! Aquests terroristes que no saps ben bé si volen diners o el que volen és que es reconegui la feina que fan o el que volen és robar certs codis dels ordinadors de la Casa Blanca per a descobrir certs secrets d’estat o el que volen és venjança… i sí, sé que estic parlant de Roland Emmerich, però (hòstia!) calia que fes tan evident des del primer moment que el personatge d’en James Woods en portava una de cap?!? Calia?!?
No hauria estat bé tenir almenys aquesta sorpresa entre tant de tòpic?! Calia també que la foto de la “nenafilladelprota” sortís a totes les notícies per haver pujat el vídeo?Tot plegat em demostra una vegada més que si el senyor Vanderbilt parteix d’una història prèviament explicada, en el cas de Zodiac en un llibre, se’n surt però que si el guió és original… encara que haig de confessar que m’ha agradat veure que per variar els terroristes no eren ni asiàtics, ni àrabs, ni russos comunistes sinó que l’enemic el tenen a casa (per molt que segueixo pensant que més d’un yanki s’haurà escorregut de gust amb el discurs final d’en Walker).
Pel que fa als actors… he llegit en algun lloc com destacaven la química entre l’heroi en qüestió, interpretat per Channing Tatum, i el president Sawyer, interpretat per Jamie Foxx… mentida! No es pot tenir química amb una soca per molt cool que sigui el senyor Foxx, perquè si… el President és més cool que res més… siusplau hi ha alguna cosa més cool que preferir unes knickers a unes sabates? Del nivell actoral no salvo ni a en James Woods, que ja és dir, potser a la Maggie Gyllenhal, però de fet tampoc té gaire mèrit perquè a la Gyllenhal la salvo sempre.
A nivell tècnic, res a dir, l’Emmerich fa bastant bé les coses que se li donen bé a l’Emmerich que són: rodar escenes d’acció i fer que aquestes escenes d’acció arribin a semblar una fantasmada còsmica, que consti que no estic en contra de les fantasmades a nivell còsmic. Si hi haig de trobar alguna pega es en el tractament de la llum en segons quines escenes: n’hi ha una en concret en el Despatx Oval en la que estàs desitjant que tirin les cortines. Per tant, conclusivament, una peli de l’Emmerich per passar una tarda d’estiu menjant crispetes al cine, una tarda d’aquelles en les que no tens ganes de pensar…. perquè si les tens aquesta peli és una mala elecció.
I anem per Olympus Has Fallen, el problema que he tingut amb Olympus és que l’he vist just al darrere de White House Down i ja venia escamada i a més a més les comparacions són inevitables. Per tant quan m’he vist l’avió atacant, l’avió reflexat en un edifici d’oficines a on es veia la gent treballar i de la manera que en Fuqua feia “caure” el monòlit el primer que he pensat és que em semblava trist recórrer a la pornografia sentimental referent al 9/11 amb tot d’imatges evocadores i que si la cosa continuava pel mateix camí i venint de la peli que venia això seria complicat però el cert és que de fet ho ha estat molt menys del que em pensava.
Deixem clar que les escenes d’acció no estan tan ben aconseguides i que les lluites cos a cos tenen un regust vintage però a mi m’agraden així. D’entrada el guió , firmat pel tàndem novell Rothenberger/Benedikt, és bastant més sòlid: sabem bastant més del President i per tant ens és més proper, sabem que els terroristes tenen clar el que volen des d’un bon principi ( i gràcies a déu no son diners!), sabem el que necessitem saber de l’heroi, que és que bàsicament te un tracte molt proper amb la família del President i que està bastant clar que qualsevol atac a la Casa Blanca amb la família dins a part d’un tema d’estat serà un tema personal i a més a més sabem que necessita fer penitència per purgar culpes passades (també es important saber que no té una filla repel•lent que puja vídeos al Youtube si no una novia que està prou bona i que a més a més és metgessa) per tant aquí el protagonista a part de voler salvar el President, els Estats Units i per tant al món també s’està intentant redimir ell mateix (que vulguis que no és més potent que el fet de salvar al President per acabar trobant feina).
Escollir a l’Aaron Eckhart com a President li confereix al personatge valors, que tal i com va demostrar a The Dark Knigth sap encarnar amb tanta excel•lència, valors com l’honestedat, el seny, la transparència, la confiança, la fortalesa, l’estabilitat… i escollir a Gerard Butler per interpretar l’heroi és fugir també del tòpic del protagonista soques i cara pal. I aquestes dues eleccions de càsting venen rematades per l’aposta segura de Morgan Freeman, que bé, fa de Morgan Freeman (a vegades penso que fins i tot els trajes se’ls endu de casa!). També tenen el detall de que el nen sap el que sap de la Casa Blanca no pas perquè sigui un saberut si no perquè de fet viu a la Casa Blanca. D’aquesta peli he aprés que després dels vietnamites, els russos comunistes, el àrabs pro islamistes tenim també els Nord Coreans que han vingut per quedar-se. I quan tot semblava que anava bé… apareix en Forbes. Quins son els motius d’en Forbes?!? Que fa que en Forbes s’hagi passat al costat fosc? No ho sabem del cert. Parlant d’en Forbes encara no he superat veure en Dylan McDermot morir ( mira que ho fa malament eh!) mentre en Forbes es baixa els pantalons, demana perdó i, a instàncies d’en Banning fa creure al dolent de torn que ha acomplert la missió de matar-lo total perquè al cap de ni deu minuts el nostre heroi es presenti al dolent de torn via vídeo conferència amb un dels diàlegs més lamentables que recordo. Encara estic decidint si en Fuqua te realment un nivell inferior a l’Emmerich a l’hora de rodar l’acció o és que simplement és menys fantasma… i si el ser menys fantasma és bo o dolent quan encares cert tipus de pel•lícules.
Això em sona 