James Wan (37) és un dels directors de gènere més destacats del moment. Els crítics nord-americans l’engloben dins el grup de cineastes anomenat splat pack on també hi trobem: Alexandre Aja, Darren Lynn Bousman, Eli Roth o Rob Zombie; joves realitzadors que han donat aportat sang nova al cinema de terror.
Wan, després de dirigir dos curtmetratges, va fer el salt al llargmetratge amb Saw, un film de pressupost ajustat que va aconseguir convertir-se en un sleeper creant tota una saga de set pel·lícules fins al moment.
Tres anys després, en els quals es va dedicar a escriure i produir noves entregues de la franquícia que havia iniciat, va estrenar Death silence (Silencio desde el mal), de nou amb pressupost modest i explorant el sub-gènere dels ninots malignes. Tot i tenir una bona recepció crítica el públic no va respondre com s’esperava.
Tot seguit abandona el terror per saltar a dirigir Kevin Bacon a Sentencia de muerte, on ens conta la història d’un pare de família que es venja del grup de delinqüents que va matar a la seva muller i fills. Tot i ser un argument vist mil vegades el director sap dotar de profunditat al metratge i colpir amb la seva violència descarnada.
El nou revés que va siginificar el seu anterior film torna als seus origens amb Insidious, història de fantasmes protagonitzada per una família desbordada pels aconteixements que viuen en primera persona. El film combina amb encert moments terrorífics amb pincellades d’humor, convertint-se en un dels millors films del gènere de la dècada.
Aquest mateix estiu s’acaba d’estrenar el seu darrer llargmetratge Expediente Warren: the conjuring, història basada en fets reals on s’explica la investigació del matrimoni Warren, reconeguts investigadors paranormals que van investigar els casos més destacats dels anys 70’s entre ells el de la casa d’Amityville.
En aquests moments està acabant la post-producció de la seqüela d’Insidious i ben aviat començarà el rodatge de la sèptima entrega de la saga Fast and furious. 
Tot i tenir una filmografia minsa James Wan ha demostrat ser un director a seguir. La seva realització sobria, però molt atmosfèrica, conté reminiscències de John Carpenter. Aquest autor s’ha allunyat de la tendència del torture porn per apostar per arguments senzills, però molt ben construïts, i traient el suc a cada seqüencia jugant amb les expectatives de l’espectador sense caure en recursos barats com efectes sonors estridents o cops d’efecte a base d’efectes digitals.
Haurem de veure com funciona la seva aportació a la franquícia de Vin Diesel i Paul Walker per veure si continua dins el gènere de terror o s’obre a nous reptes dins la industria de Hollywood.
Això em sona 